Debat entre alumnes i professors

Alegria. És el primer que deuen sentir els refugiats en ser, per fi, en un país segur, allunyat de la misèria i la guerra que estaven vivint en el seu país d'origen.

Després d'haver hagut de sobreviure al llarg viatge, en el qual, tenen moltes probabilitats de morir, sigui per fred o per cansament, per fi posar el peu en un país que et podrà ajudar i en el qual no hauràs de viure una guerra, aquestes persones, deuen sentir per fi tranquil·litat i es deuen sentir segures per primera vegada en molt de temps.

Un sospir i un on somriure és el que fan/faran, quan ja no tinguin cap perill a morir. Posaré un exemple molt inútil, però sempre em fa reflexionar. El dia de Sant Joan, quan cau la nit, i no pares d'escoltar petard rere petards, arriba un moment en què et canses i ja vol escoltar una mica de silenci, i aquell moment arriba. Però ara imagina que no són petards, que són bombes, i per cada ''bum'', no surt un somriure com en Sant Joan, sinó milers de persones ferides. Si fos jo, no m'ho pensaria dos cops. Sortiria d'allà

Felicitat, alegria, emoció i seguretat és el que deuen sentir els refugiats al trepitjar, més o menys sans, un país ''segur''. Aquests sentiments dubto que siguin només per haver pogut marxar del seu país en guerra, sinó que també es deuen alegrar d'haver arribat a un altre lloc desprès d'un dur viatge on les probabilitats de morir són molt elevades.

Jo crec que el primer que deuen sentir és una profunda alegria, i que el fet de trepitjar terra en un país nou deu ser com treure's un pes molt gran de sobre. Però per altra banda, encara que hi hagi aquesta increïble felicita, no crec que duri molt més d'un instant, perquè arribar a un país diferent no bol dir poder relaxar-se i tenir la vida solucionada, ja que encara els espera una de les guerres més importants de la seva vida. Lluitar per sobreviure i ser acceptats en aquest nou indret desconegut.

Jo crec que sentirien una alegria molt profunda al trepitjar la nova terra per ells, ja que van estar en un país en guerra, on els podia passar qualsevol cosa cada dia que vivien allà. I també després de fer un viatge tant dur, on en algunes ocasions estaven de cares a la mort. Però més endavant, potser aquesta felicitat que senten desapareixerà, perquè estaran tots els refugiats en un mateix lloc sense poder-se moure d’allà i no hi haurà l’ajuda suficient per totes aquelles persones. Llavors no podrien tenir la qualitat de vida que una persona hauria de tenir.  

Doncs jo crec que el sentiment que més predomina entre ells és la inseguretat. Imagina't que, després d'un llarg viatge, arribes en un país en el que desconeixes la llengua que s'hi parla i la cultura... També cal recordar que, tot i trobar-se en un lloc més "segur", no tenen casa ni tampoc les seves necessitats bàsiques cobertes.

A més a més, en el documental que hem vist a classe, me'n vaig adonar que, tot i sentir-se mitjanament feliços pel sol fet d'haver abandonat un país on hi predominava la guerra, el fet d'arribar a un nou país era extremadament dur per ells.

També cal dir que, de la manera que està actuant Europa, els refugiats deuen estar preocupats ja que són conscients que en qualsevol moment poden ser tornats al seu país d'origen, per desgràcia. Suposo que no es deuen sentir completament segurs fins que tenen els papers i ja es troben instal·lats definitivament en la seva nova llar.

Jo crec que deuen sentir molta alegria, però sobretot es deuen sentir segurs, perquè el viatge que fan per arribar al seu destí és molt dur i són moltes les possibilitats que tenen de morir, per això es deuen sentir satisfets per haver superat unes condicions inhumanes i per estar cada vegada més lluny de la guerra. També saben que quan toquen a terra no tot està solucionat, sinó que cada dia és un dia més de vida i de lluita. I finalment, amb un somriure a la cara aixequen el cap i continuen cap endevant. 

Jo crec que lo més normal és que sentin por. Arriben a un lloc desconegut, on no coneixen ningú i on s'han de fiar cegament d'uns voluntaris. Tard o d'hora se n'adonen de que estàn en un lloc segur, però els deu costar adaptar-se.

Pel que fa a mi, jo penso que els refugiats un cop arriben a un país segur comencen a experimentar un munt de diverses sensacions i emocions ben diferents al mateix temps. Suposo que senten felicitat i orgull pel fet d’haver superat aquest llarg i perillós viatge i haver aconseguit fer possible els seus objectius, però també es deuen sentir perduts i desorientats un cop arriben pel fet que ells solament es preocupen en arribar i no es plantegen què faran un cop hagin arribat, ja que només es conformen en arribar sans i estalvis i fugir dels llocs on vivien i no deuen saber exactament que fer i cap on anar un cop arriben.

 

 Felicitat i alegria.

Després d'haver estat tan de temps sufrint per si podrà sobreviure o no, el que han de sentir aquestes persones és molta felicitat, han pogut fer el viatge d'un país a l'altre i poder arribar, on allà estan més segurs que del país que han marxat. 

Bé, jo trobo que un cop arriben aquí, els refugiats substiuteixen la por i desesperació que senten envers la guerra del seu país i el fet d'haver de fugir d'ella per un cert alleujament que no tarda en convertir-se en angoixa i inseguretat. Això es deu a que provenen d'un altre país amb la qual cosa tenen una cultura i una llengua diferents a les nostres, que hauran d'aprendre per poder viure en el nostre país. També hi ha el fet que no tenen feina per poder mantener-se ni un lloc on viure. Per tant, crec que sí que hi ha un primer instant de felicitat i alleujament, però que, després, quan veuen que no serà fàcil poder quedar-se, sobretot ara que a molts els retornen a Turquia, s'adonen que encara els falta molt per aconseguir el que realment volen i estar totalment segurs.

Sobretot alegria. Més que felicitat alegria, perquè és un primer pas cap a una nova vida. És tornar a trobar l'esperança quan ja la tenien perduda, o al menys casi.

un cop els refugiats tenen els peus a una terra "segura" en un primer moment deuen tenir un sentiment d'emoció i alegria ja que es senten segurs i alliberats del país que no els deixava viure. Però, en la meva opinió jo crec que després tenen un sentiment d'incertesa ja que no saben el que els hi passarà i com els hi sortirà el viatge, com podran viure, feina, etc.

El sentiment principal per tots aquests refugiats suposo que és d'alegria, o ho hauria de ser. Alegria perquè tots els esforços fets per salvar la seva vida han funcionat, però també poden sentir tristesa per la família i amics que deixen al país, potser morts o potser sense poder-se escapar.

Quan arriben en un país segur han de tenir esperança, mencionada en comentaris anteriors, ja que tenen l'oportunitat de reconstruir una vida estable com la de abans d'aquesta situació, però també poden tenir por ja que no saben ven bé el que els espera en aquest nou país, el tracte amb la gent, les ajudes... no tot és tan fàcil. 

Jo penso que deuen tenir una barreja de sentiments amb molt poc temps i alguns contradictoris entre ells.

Al principi es deuen sentir feliços d'haver arribat vius a un altre país després d'un llarg viatge i que hi hagi persones que es preocupen per ells, però en pocs segons segurament es senten insegurs, davant d'un futur incert en un territori desconegut , preocupats, si tenen familiars o amics a Síria, desorientats pel fet de que en un principi no saben on han d'anar i amb por de ser deportats a Turquia.

Pel que he observat en el documental que vam veure a classe, també deuen sentir ràbia per les persones que s'aprofiten d'ells i trafiquen amb ells  per fer el seu negoci. I que els hi hagin fet pagar un preu molt elevat per viatjar amb unes condicions molt precàries.

Però també deu abundar un sentiment esperançador, per obtenir els papers,  per poder sobreviure, i a més a més esperança de que Europa obri les fronteres.

Des del meu punt de vista, el primer sentiment que deuen tenir els refugiats és d'alegria d'estar salvats de la guerra. Però també deuen sentir-se tristos pel que han deixat enrere: casa, terra, principis,.... 

Tot i això, opino que no podem dir què senten els refugiats ja que cada un d'ells té la seva història a redera i te els seus sentiments.

Estic molt d'acord amb tu, darrere de cada persona hi ha una història. 

La principial emoció que deuen sentir els refugiats quan ja han arrivat en un país és felicitat i alleugeriment. Alleugeriment de estar segur, de tenir a la teva familia al teu costat... Però i si no és aixi? I si algun familiar ha mort durant el trajecte, o no t'ha pogut acompanyar? Llavors que senten? Alegria de estar ells segurs? O el sentiment de tristesa guanya al de la felicitat?

En tot cas, si ja han arrivat al país que desitjaven, un piló de preocupacions s'esfumaran, però unes quantes més s'afegiran.

En arribar a un nou país on puguin ser lliures de la guerra, per ells serà el començament d'una nova vida. Una altra vida plena d'oportunitats, la qual els hi garantirà un bon futur. En trepitjar aquest nou país sentiran una gran alegria, però alhora tristesa, ja que, deixar el país on has crescut i sàpiguen que s'està destruint per una guerra que no comporta cap bé per la humanitat és un gran mal per ells. 

Crec que cada persona percep la vida d'una manera diferent i valora més unes coses o d'altres. Així potser per una persona li recomforta més quedar-se al seu país malgrat els perills que hi ha en això i a una altra marxar encara que es trobarà amb milers d'adversitats diferents. 

La realitat ens mostra dia a dia que moltes persones consideren més segur canviar de país. 

Crec que quan els refugiats arriben al seu destí se senten per una part alegres i amb energies per començar de nou però d'altra banda se senten atemorits, ja que tot és nou i han d'aprendre moltes coses per adaptar-se. El seu objectiu no acaba al arribar al país sinó que després hi ha un munt de tramits. Per tant crec que l'emoció que regna en els refugiats és la incertesa. 

Des del meu punt de vista crec que no totes les persones que venen es senten bé d'haver arribat a un país segur. Segurament molta gent sent lo contrari, és a dir, es senten insegurs, porucs, i cal incloure que no saben on anar. Més endavant la mojoria d'aquests refugiats ja tindran un lloc on refugiar-se i segurament ja es trobaran molt millor. No obstant, ningú els hi traurà la mala experiència d'haver travessat mig mar i haver perdut part de la família i amics pel camí.

Penso que deuen sentir alegria al veure que per fi han arribat al seu destí, un lloc segur on la guerra i la desesperació no existeix. Crec que s'han d'emocionar al veure que a la terra on arriben la misèria, les bales, les tortures i la violència que han hagut de patir als seus països no hi és. També deuen veure com una nova porta se'ls hi obre i es deuen emocionar al pensar que poden optar a una vida millor que la que tenien i lluny de la guerra.

Jo crec que el primer sentiment que senten al moment d'arribar a un altre país és felicitat aquest sentiment es pot veure en molts dels reportatges que hem vist. Jo crec que també el tindria sabent que molta gent mort però no saben que encara no està la lluita per sortir viu encara han de lluitar en el país on han arribat perquè els acceptin i per cobrir les necessitats bàsiques de qualsevol persona. Quan arriben ja han passat el pitjor però encara han de lluitar.

Jo penso que es duen sentir primerament contents d'haver pogut arribar vius al país estranger, i possiblement vessarien llàgrimes de felicitat, però de seguida els deu envair una sensació de tristesa profunda i de por per tot el que vindrà, per què els prepararà el destí. Es deuen sentir molt espantats i insegurs, amb molt poca cosa on aferrar les seves poques esperances, volent, tan sols, que aquest país els aculli i no els retornin, de nou, al seu.

Jo penso que han d'estar molt contents i orgullosos ja que han superat molts obstacles per arribar a un altre país, per tan, el moment en el que el trepitjen estic segura que no l'oblidaran mai. Ara bé, en aquest nou lloc que arriben, res se'ls hi posa fàcil sinó tot el contrari. Normalment tenen molts problemes de documentació, papers, lloc d'habitatge, l'idioma... i segurament, pocs diners. És per això que molts tampoc poden comprar cap habitatge sinó que es desplacen en centres d'acollida. Tot i això, el més important és la seguretat en la que es troben ja que l'objectiu de la seva fugida cap a un altre lloc és començar una nova vida i sincerament, crec que ni ells mateixos saben el risc que corren en realitzar tot el trajecte fins que arriben a la seva destinaciófinal.

Jo crec que deuen sentir molta alegria per haver donat un pas tant gran com aquest, però alhora diria que han de tenir una sensació de falsa seguretat. Tal i com estan les coses, ningú pot garantitzar-los amb tota certesa que es podran quedar a aquell país. És a dir, fins que no estigui tot solucionat i sàpigues segur que et pots quedar allà, millor no pensis que has acabat el teu viatge.