Debat entre alumnes i professors

En primer lloc jo crec que és totalment lícit que un pare pugui controlar el que fa el seu fill, perquè aquest és menor d'edat. Aquesta mesura ajudaria a poder portar el teu fill pel bon cami, tot i com bé dius hauriem de ser lliures de poder escollir el nostre camí, però en el cas d'escollit un camí erroni ens han de fer rectificar.

Per altra banda trobo que depen dels pares la confiança que vulguin donar als seus fills i que es puguin comunicar lliurement. Aquesta llibertat comportaria enormes beneficis pel menor, ja que podria expressar-se lliurement amb els seus amics i tenir una comunicació plena.

Per concluir crec que la linia que separa el control per protecció i la privació de la llibertat de les persones depèn únicament en els pares, que són els que tenen el control dels fills. Tot i això jo sóc partidari de la via de a¡la llibertat, i més si tens confiança amb el teu fill.

Personalment, jo opino que en el control parental es pot representar com un cercle en el que hi ha una fina línia just enmig i que separa el fet de protegir als fills i el d'invadir la seva intimitat.

Ja des de petits experimentem una de les primeres formes de control quan els pares ens instal·len un monitor a la nostra habitació per saber si estem dormint o plorant o ens ha passat alguna cosa. Aques és un exemple força clar que s'ubica al costat de la línea on trobem els fets d'un bon control, de protecció. També veiem clar que, seguint el mateix exemple, si els pares instal·léssin el mateix monitor als seus fills ja adolescents, això ja es podria considerar una invasió de la privacitat. En canvi, hi ha molts altres casos que són difícils de distingir i que es troben just a sobre de la línia divisòria, com la revisó dels smartphones, converses de Whatsapp,...

Per concloure, diria que el control dels pares només hauria de ser aprovat amb motius de protecció, i pel que fa als casos intermedis, caldria fer un petit estudi tinguent en compte, sobretot, el context i les repercussions que pot tenir.

Bones, jo, personalment, trobo que el control parental no és lícit en cap dels casos. 

El fet de registrar el telèfon o els objectes personals dels fills no és més que una violació a la intimitat i a la privacitat. Independentment de que es fagi per a la seguretat d'aquests. I si, això pot justificar prendre aquesta mesura però crec que la majoria estarem d'acord que el fet de fer quelcom que se'ns ha prohibit és encara més atrctiu.

Puc entendre la preocupació paterna i la necessitat d'intentar evitar que els seus fills es fiquin en problemes però crec fermament que això no s'aconsegueix controlant-los rere les esquenes sinó que es basa en una bona educació, concienciació a tots aquells que poden ser influenciats.

Primerament, en la meva opinió trobo lícit que de tant en tant els pares es preocupin pels seus fills i "controlin" o s'assegurin que estan anant per bon camí ja que són ells els primers en educar-los i dur-los per on toca.

Però tal com els meus companys ja han dit anteriorment, els pares haurien de deixar llibertat als fills i permetre que es xoquin contra un mur amb les seves decisions si no han prés la correcta i quan no ho fan bé, només d'aquesta manera ens n'adonem de les coses i aprenem a rectificar.

D'altra banda, trobo bé que els pares també sapiguin on anem i amb qui, més que res per si passa alguna cosa inesperada i s'hagi de correr.

Per acabar, la fina linia entre la protecció i el control no es sap on es troba, perquè el que a mi em podia semblar control per altres pot no ser-ho i a l'inversa. Així que, per cada persona, el control o la llibertat comença en un punt diferent.

Hola bona nit.

En la meva opinió el control parental és lícit fins al punt en que aquest acaba amb l'intimitat de la persona.

Com tu has dit, som lliures d'escollir el nostre camí. Però els pares només volen lo millor per nosaltres. Es preocupen per nosaltres. 

Jo si que trobo bé que els pares sàpiguen on anem i amb qui ens fem, simplement pel fet que si ens passa algo amb quelcom persona o bé pel carrer puguin ajudarnos. Aquesta confiança la troba bastant sana. 

Tot i això cal dir que aquest control parental traspassa una mica la línia fina que hi ha entre la privacitat y el control, ja que treu certa intimitat. 

Mai m'ha semblat una bona opció revisar els telèfons mòbils dels fills i mai m'ho semblarà perquè em de tenir privacitat. 

Però és el que han dit els meus companys, són els nostres pares qui ens ajuden a trobar el camí correcte. 

Personalment, crec que el límit entre protecció parental i llibertat individual es troba quan, a través d'una bona comunicació entre pares i fills, s'estableixen unes certes normes on es tenen en compte els interessos i opinions d'ambdues bandes. 

També, voldria comentar que no sempre el que volen els pares per nosaltres és el millor o correcte. En molts casos ens podem trobar que fins i tot ells són els primers en equivocar-se. Considero, tot i que sembli estrany, que el control parental no serveix per obligar-nos a fer certes accions o pensar certes coses, sinó a guiar-nos a prendre les millors decisions possibles (tot i que si parlem d'un nen/a de 5 anys, no podem aplicar el que he mencionat anteriorment, ja que no tindria la capacitat suficient d'escollir bé).

Personalment podria arribar a creure en la protecció dels pares en algun punt, sobretot quan som més petits, però com tu mateix dius no hauríem de ser lliures d'escollir el nostre camí? Doncs bé jo crec que si hauríem de ser-ho però com he dit abans en algunes situacions més límits quan realment s'arriba a veure que passa alguna cosa, aquí els pares podrien intervenir i controlar una mica la situació així de la mateixa manera protegint el fill encara que el fill en aquell moment no ho vegi.

Generalment si crec en què hauríem de tenir una llibertat per part dels pares en aquest bastant gran perquè només equivocant-nos aprenem però en una situació límit si hauríen d'intervenir i controlar-nos més per evitar un error massa gran. 

Des del meu punt de vista el control parental és lícit amb uns certs límits, l'accés d'aquest no afavoreix a la relació pares a fills, però la manca d'aquest control ens pot donar massa llibertat, la qual ens porti a perdre males decisions o a tenir relacions, de tota mena, amb gent que no ens convé.

En el tema de revisar mòbils, pertinences... crec que no és una bona manera d'exercir el teu lloc com a pare, en canvi tenir certes aplicacions per restringir les hores en un joc o les hores que pots està amb el mòbil no penso que sigui mala idea. 

Tot i això, crec que la relació pares-fills, s'ha de basar en la comunicació, i en el moment que et sents molt controlat, amb poca llibertat o intimitat, el primer que has de fer és pregunta'ls-hi perquè del control, i entendre el que et responguin, fil cap als pares volen el millor per nosaltres, encara que ens sembli que no.

Jo crec que el control sobre el fill o no ve determinat segons com l’han educat a casa seva i la relació que el fill pugui tenir amb els pares. Un pare o mare ha de ser consient de la manera en que educa al seu fill, per tant si l’han educat bé portarà una conducta correcte i no l’haurien de controlar. Pel contrari si no l’han sabut educar i va per un mal camí, jo crec que si que és lícit el control parental. També depen de la personalitat dels pares, si són més permisius, controladors, etc.

En la meva opinió el control parental no s'hauria de produir perquè no hauria de ser necessari. És a dir, els pares, per mitjà de l'educació, s'han d'encarregar d'establir una relació amb els seus fills que compti amb un cert nivell de confiança i comunicació suficients per tal que els pares tinguin una bona idea del que fan els seus fills quan estan sols o amb qui solen quedar i què acostumen a fer. 

A més a més, és evident que en el moment que uns pares decideixen revisar el móvil dels fills o instal.lar una càmera a casa per vigilar-los, s'estan emportant gran part de la seva llibertat i, en la meva opinió, això suposa un fort empitjorament de la relació entre pares i fills, ja que el control parental és sinònim de desconfiança per part dels pares. I quina sensació tan horrible la de saber que qualsevol acte podrà ser conegut pels teus pares a causa de la seva absència de confiança cap a tu.

Jo crec que sí que és lícit el control parental ja que moltes vegades quan som massa joves no som plenament conscients de les conseqüències dels nostres actes i els pares se suposa que busquen el millor pels seus fills. El millor per a les dos parts realment seria mantenir una relació de confiança on es mantinguessin les distàncies i es donés un cert nivell de privacitat, però això no és possible per a tothom. Com que el motiu principal que proposo per a considerar lícit el control parental és la falta de consciència per part dels fills, crec que a cert punt de maduresa mental d'aquests, els pares haurien de donar-lis més privacitat i així es mantindria una relació de confiança mútua.  

Personalment crec que és del tot lícit el control parental, però sense passar-se d'un límit que al final no pot ser beneficiós ni per els pares ni pels fills, que en voler-los controlar massa, els fills és poden sentir incòmodes i és posaran en una defensa que al final hi hauran mal entesos amb els pares, i no ajudarà per cap de les dos parts. Però sí un mínim control hi ha de ser, per què sempre és una ajuda per els fills.

Personalment considero que el control parental és adequat sempre i quan no passi uns limits de privacitat, d'altra banda és normal que al ser petits ens controlin pero a mesura que ens fem grans ens haurien de deixar més llibertat.

Salutacions

El control dels fills per part dels pares és cada vegada més freqüent i més excessiu. Aquest control excessiu és degut a les experiències i els errors que han comes els pares al llarg de la seva vida. Un dels aspectes més difícils a l'hora de ser pares és deixar que els seus fills pateixin i s'equivoquin, ja que l'únic que volen és el millor pel seu fill/a i creuen que evitar-lis aquests patiments i protegir-los aconseguiran la seva felicitat. Però les persones ens hem d'equivocar i hem de passar per mals moments per poder aprendre, desenvolupar-se i madurar per poder fer-nos forts i veure que la vida no és fàcil.

Sí que és apropiat un control parental, però jo crec que hi han d'haver uns límits, perquè quan debatiem sobre el control el dia de la jornada quan estavem per grups, tots ens sentiem insegurs quan parlavem del control i no ens agradava a cap. Però si que han de tenir un mínim control sobre nosaltres, són els nostres pares i és el seu deure.

Cada persona ha de tenir un control propi però els pares i mares també tenen el dret d'exercir un control mínim sobre el menor. És veritat que cada persona és lliure de seguir el camí que vol però també és evident que els pares i mares es preocupin pels seus fills/filles. Tot i això, aquest control ha de tenir un límit i que no ha d’envair la privacitat del menor.

Aquest control també es pot comparar amb el control entre les parelles. La protecció i el control són dos conceptes que sempre han de tenir un límit. Has de preocupar-te i tenir interès a saber coses del teu fill o de la teva filla però fins a un extrem perquè si no, s’envaeix la privacitat del menor. Tot i això, moltes vegades ni els mateixos tutors no són conscients del que realment estan provocant ja que només pensen que estan protegint al seu fill/a.

Yo creo que hay una diferencia entre el control y la protección. La mayoría de veces los padres controlan a sus hijos con la intención de protegerlos. Pienso que los padres tienen el deber de controlar algunos aspectos de la vida de sus hijos pero hasta un cierto punto y una cierta edad. Además cuanto más es controlada una persona, más quiere salir de este control y esto le lleva a realizar cosas peligrosas que a lo mejor le hagan daño. 

Primer dir que a cada casa és un món, per exemple a casa meva, Podem tenir la privacitat de no ensenyar el mòbil als pares i les converses tampoc i ells mai han registrat una habitació.

Però sí que és cert que en molts casos els pares s'excedeixen amb l'ús de control i volen tenir un control total dels seus fills, i  dic control perquè ja ha deixat de ser protecció. Si realment els pares confiessin en els seus fills, aquest control paternal no seria excessiu.

Som lliures d'escollir el nostre camí però els pares si poden ens guiaran, com és en el meu cas, a casa meu es pot parlar obertament de tot amb els pares, tot i que no significa que ho fem de tot, molts cops pel que s'explica poden deduir si una persona farà el bé o no a la teva vida però si tu vols seguir anant amb aquella persona, és cosa teva i t'ho respecten. Tot i que sí que és cert que molts cops, almenys quan ets més petit, et diuen que tornis a casa a una hora determinada o coses per a l'estil, això ho fan per protecció, no és per controlar-te, ja que, si fos per controlar-te, ja directament no et deixarien quedar. També és cert que hi ha controls excessius i altres que no tant però un pare no veu si et controla o no, per ell és tot això una protecció  i per tan si no t'agrada una cosa, et consideres poc lliure o molt controlat parla amb els teus pares i fes veure'ls que s'equivoquen o que tu no ets així  i el més probable és que t'entenguin al cap i a la fi som persones.

I per acabar, dir que el control parental és l'únic que hauria d'existir i en poca mesura i que tothom patis les conseqüències, bones o dolentes segons les seves accions.

Fins a una certa edat (fins els onze més o menys) una mica de control ho veuria fins i tot necessari, però en algun punt un s’ha de fer responsable de les seves accions i de l’ús de les seves tecnologies en aquest cas. Tot i així trobo que la sobreprotecció no s’ha d’excusar mai, una cosa es intentar que els teus fills no tinguin problemes o accés a contingut il·legal fins i tot per a majors d’edat, per exemple, i l’altre que no siguin capaços de veure les coses perque mai les han pogut descobrir per si mateixos o perquè ni sabien que existien. Això crea sovint a persones que es rebel·len quan tenen una mica de llibertat.

En la meva opinió, és totalment lícit que els pares controlin als seus fills fins a una certa edat. Els preadolescents encara que no els hi agradi, han d'estar controlats, ja que en aquella edat es quan s'exposen més als problemes de les xarxes.
Per exemple en el meu cas, considero que no estoc gaire controlada per als meus pares, ja que tinc molta confiança amb ells, per tant, no són sobreprotectors amb mi.
Per això, considero que entre la relació de pares i fills hi ha d'haver confiança, no control.

Jo crec que el control parental sí que és lícit, ja que moltes vegades un mateix no sap les conseqüències que poden tenir les seves accions i, en canvi, vistes des d'un altre punt de vista pot ajudar a decidir. Per això crec que és positiu que a vegades els pares controlin els nostres mòbils o amb qui ens ajuntem, perquè tot i que el nostre camí el decidim nosaltres, és una manera de poder-nos ajudar o de poder-nos donar consells sobre com hauriem/podríem actuar?

Actualment els nens i les nenes guardem molta informació en els nostres mòbils, és com el nostre petit món. Si una persona gran sigui pare o mare vol consultar, jo crec que, primer ens ho hauria de dir, ja que és una cosa molt personal. 

També penso que si sospites que el teu fill/filla té algun problema amb alguna addicció o, etc. El control del mòbil pot ajudar a identificar-lo. Sempre que se'n faci un bon ús pot ser una eina pels pares mares tutors legals tot i que normalment aquest ús no és l'indicat.

Jo crec que el control parental ha d'existir però fins a una certa edat, als 13 o 14 anys. Quan ets més gran t'agrada tenir més privacitat i el fet que els teus pares et vigilin no agrada a ningú. 

És normal que els pares es preocupin i vulguin assegurar que els seus fills no pateixen, però això no se soluciona mirant el mòbil, l'ordinador o privant-los de qualsevol cosa, ja que d'aquesta manera no l'estàn protegint.

Buenas, Una madre y un padre deben advertir y mostrar el camino adecuado a sus descendientes. Considero que nadie tiene imponer un camino, es más, el padre o la madre que impone un camino, que se contrapone a la naturaleza de uno mismo, está condenado a observar como todo se vuelve a su contra. Imagine que pone un muro a un río con poco caudal, en cuanto el caudal augmente se desbordará y arrasará con todo aquello que se encuentre. En conclusión, un padre o una madre deben avisar y enseñar qué camino es correcto y cual no. Nunca forzar la naturaleza de su descendiente.

El control és lícit si no supera els límits del control. Si la persona controlada se sent còmode i no afecta a la seva vida privada, està totalment acceptat el control, però si l'afectat no se sent bé i ws nota molt pressionat, llavors ja no hauria d'haver-hi tant control i passaria a no ser lícit. 

Personalment, crec que aquesta pregunta s’ha de mirar de dos punts de vista diferents segons l’edat dels fills. És obvi que els nadons i infants necessiten un control per sobreviure, protegir-los i educar-los. Arriba un moment que els fills es fan grans i el control parental deixa de ser lícit. Els pares volen el millor pels seus fills però no han d’envair la seva intimitat, treure la seva llibertat i capacitat de decidir. Aquest control parental es torna sobreprotector i pot acabar generant conflictes i mala relació familiar. Els fills han de ser independents, capaços de triar el seu camí, saber el que està bé i el que no i si s’equivoquen, aprendre dels seus propis errors per ells mateixos.

Avui en dia és lícit fins als divuit anys. Per què? Perquè segons la llei els fills són menors d'edat fins als 18 i per tant els responsables de totes les seves accions són els pares.
Des d'un punt més ètic ens podríem preguntar si això de veritat s'hauria d'aplicar a tot, ja que acabaries sense llibertat. Fins a un cert punt crec que és important que els pares controlin els seus fills en l'àmbit de la tecnologia. Ja que crec que igual amb les llegües i les mates, les tecnologies també és una cosa que s'ha d'aprendre a fer servir de manera adequada.