Pàgina
Postmodernitat i progrès
http://www.auradigital.net/web/Historia-i-art/Historia-de-l-art-/-Postmodernitat/postmodernitat.html
R. Spaemann ha resumit, d'aquesta manera, els trets de la modernitat:
a) El mite del progrés necessari i infinit. La idea que la història tendeix al millor, de forma necessària o gràcies a la capacitat dels humans de dirigir-ne el decurs, assumeix a la modernitat diverses configuracions: des de la prefiguració utòpica d'un món guiat i organitzat pel progrés tecnològic -que Bacon descriu a la Nova Atlàntida- a la teoria evolucionista, fins a l'idealisme (emblemàtica és la filosofia de la història de Hegel, per a qui la història és un continu i necessari procés de superació que duu optimísticament vers la realització del saber absolut) i al positivisme.
(...)
3. Característiques generals del postmodernisme
A partir dels punts anteriors, anem a veure les característiques generals del postmodernisme, no com una contraposició sinó com a presa de consciència dels límits del modernisme.
a) La idea de progrés. La cultura postmoderna qüestiona la fe en el progrés, i sobretot la capacitat de l'home d'assumir un paper guia en el curs de la història. Es tracta de l'experiència d'un descentrament de l'home, de la pèrdua d'un punt de referència, d'un télos, que porta a negar la idea que la història estaria sostinguda per un desenvolupament racional, amb un sentit unívoc. Ha madurat la idea que un progrés científic i tecnològic no sempre coincideix amb un veritable progrés. Aquesta presa de consciència crítica es tradueix en el renunciament a allò que Lyotard anomena els grans relats (cristianisme, hegelianisme, marxisme), és a dir, un renunciament als discursos omnicomprensius, totalitzants, que pretenien interpretar la història i guiar el procés emancipador modern. Més radicalment, el postmodernisme qüestiona la concepció moderna de la història com a successió lineal i progressiva. En termes de Arnold Gehlen (1904-1976) el postmodernisme seria una post-història (l'accent cau més en el post que en el modernisme): el postmodernisme indica una condició que tendeix a fer saltar cada vincle de continuïtat (la reconstrucció d'una continuïtat esdevé problemàtica).
(...)
IV. Gianni Vattimo: Postmodernitat: una societat transparent?
El terme postmodernitat segueix tenint sentit, i aquest sentit està lligat al fet que la societat en la que vivim és una societat de la comunicació generalitzada, la societat dels mitjans de comunicació.
Parlem de postmodern perquè considerem que, en algun aspecte essencial, la modernitat ha conclòs. I per modernitat podem entendre l'època en la que el fet de ser modern ve a ser un valor determinant (és ofensiu dir-li a algú "reaccionari", és a dir, adherit a les formes del passat, a la tradició, a formes "superades" de pensar).
Ja des del Quattrocento (data oficial de l'inici de l'edat moderna) en la nova manera de considerar l'artista com a geni creador, guanya terreny un culte cada cop més intens pel que és nou, original. A l'època de la Il·lustració es considera la història humana com un procés progressiu d'emancipació, com la realització cada cop més perfecta de l'home ideal (el llibre de Lessing sobre L'educació del gènere humà, 1780, és una expressió típica d'aquesta perspectiva). Si la història té aquest sentit progressiu, és evident que tindrà més valor el que és més "avançat", el que està més a prop del final del procés. Però per a concebre la història com a realització progressiva de la humanitat autèntica, cal que es vegi la història com un procés unitari. Només si existeix la història es pot parlar de progrés.
· el descrèdit de la història
La hipòtesi de Vattimo és que la modernitat deixa d'existir quan -per diverses raons- desapareix la possibilitat de seguir parlant de la història com una entitat unitària (concepció que implicava l'existència d'un centre al voltant del qual es reuneixen i ordenen els esdeveniments: etnocentrisme, eurocentrisme, fora del centre hi ha els pobles primitius, les nacions en vies de desenvolupament...). Ja W. Benjamin a "Tesis sobre la filosofia de la història", 1938, sostenia que la història concebuda com un decurs unitari és una representació del passat construïda pels grups i les classes socials dominants.[recordar el llibre de Chesneaux: ¿Hacemos tabla rasa del pasado?]. La impossibilitat de concebre la història com un decurs unitari dóna lloc a l'ocàs de la modernitat.
No existeix una història única, existeixen imatges del passat proposades des de diferents punts de vista, i és il·lusori suposar que hi ha un punt de vista superior, comprehensiu, capaç d'unificar tots els altres.
La crisi de la idea d'història comporta la crisi de la idea de progrés: si no hi ha un decurs unitari de les vicissituds humanes, no es podrà ni tan sols mantenir que avancen vers una finalitat, que realitzen un pla d'emancipació. I l'ideal d'home que s'havia de realitzar era el de l'home europeu modern.
La crisi actual de la concepció unitària de la història, la crisi de la idea de progrés, no són fruit només de les crítiques teòriques, sinó sobretot de l'eclosió dels pobles àgrafs i dels colonitzats (les nacions índies, les nacions de l'Amaçònia, el despertar dels pobles colonitzats...) que han convertit en problemàtica de fet una història unitària, centralitzada (l'ideal europeu d'humanitat ha esdevingut un ideal més entre altres, no necessàriament pitjor, però no pot pretendre ser l'essència veritable de l'home, de tot home).
(...)
V. Postmodernisme: una racionalitat plural?
Postmodern, concepte multisignificatiu, que es presenta com un moviment polièdric, en el que regeix el gust per les cites, la re-examinació irònica dels estils i formes del passat, és un terme inadequat i, en ell mateix, irònic (al·ludeix, amb el terme post, a una dimensió temporal i, alhora, impugna la historicitat com a successió). El prefix post és el menys adequat per a denominar una experiència que es sostrau a la lògica del que és modern, la de la temporalitat lineal i progressiva.
També el terme post-historicitat manté la mateixa problemàtica: de la mateixa manera que sant Agustí es preguntava "què feia Déu abans de la creació?", i responia que aquesta pregunta no té sentit perquè la història i el temps han estat creats al mateix temps que el món, així mateix ens podríem demanar que pot significar un "després" de la història.
Les interpretacions del postmodern se centren en les visions d'aquesta "posterioritat", entesa com el final del mite:
· del progrés
· de la superació
· del culte a la novetat
· de la ruptura
sobre la que s'ha consumat l'experiència de la modernitat.
R. Spaemann ha resumit, d'aquesta manera, els trets de la modernitat:
a) El mite del progrés necessari i infinit. La idea que la història tendeix al millor, de forma necessària o gràcies a la capacitat dels humans de dirigir-ne el decurs, assumeix a la modernitat diverses configuracions: des de la prefiguració utòpica d'un món guiat i organitzat pel progrés tecnològic -que Bacon descriu a la Nova Atlàntida- a la teoria evolucionista, fins a l'idealisme (emblemàtica és la filosofia de la història de Hegel, per a qui la història és un continu i necessari procés de superació que duu optimísticament vers la realització del saber absolut) i al positivisme.
(...)
3. Característiques generals del postmodernisme
A partir dels punts anteriors, anem a veure les característiques generals del postmodernisme, no com una contraposició sinó com a presa de consciència dels límits del modernisme.
a) La idea de progrés. La cultura postmoderna qüestiona la fe en el progrés, i sobretot la capacitat de l'home d'assumir un paper guia en el curs de la història. Es tracta de l'experiència d'un descentrament de l'home, de la pèrdua d'un punt de referència, d'un télos, que porta a negar la idea que la història estaria sostinguda per un desenvolupament racional, amb un sentit unívoc. Ha madurat la idea que un progrés científic i tecnològic no sempre coincideix amb un veritable progrés. Aquesta presa de consciència crítica es tradueix en el renunciament a allò que Lyotard anomena els grans relats (cristianisme, hegelianisme, marxisme), és a dir, un renunciament als discursos omnicomprensius, totalitzants, que pretenien interpretar la història i guiar el procés emancipador modern. Més radicalment, el postmodernisme qüestiona la concepció moderna de la història com a successió lineal i progressiva. En termes de Arnold Gehlen (1904-1976) el postmodernisme seria una post-història (l'accent cau més en el post que en el modernisme): el postmodernisme indica una condició que tendeix a fer saltar cada vincle de continuïtat (la reconstrucció d'una continuïtat esdevé problemàtica).
(...)
IV. Gianni Vattimo: Postmodernitat: una societat transparent?
El terme postmodernitat segueix tenint sentit, i aquest sentit està lligat al fet que la societat en la que vivim és una societat de la comunicació generalitzada, la societat dels mitjans de comunicació.
Parlem de postmodern perquè considerem que, en algun aspecte essencial, la modernitat ha conclòs. I per modernitat podem entendre l'època en la que el fet de ser modern ve a ser un valor determinant (és ofensiu dir-li a algú "reaccionari", és a dir, adherit a les formes del passat, a la tradició, a formes "superades" de pensar).
Ja des del Quattrocento (data oficial de l'inici de l'edat moderna) en la nova manera de considerar l'artista com a geni creador, guanya terreny un culte cada cop més intens pel que és nou, original. A l'època de la Il·lustració es considera la història humana com un procés progressiu d'emancipació, com la realització cada cop més perfecta de l'home ideal (el llibre de Lessing sobre L'educació del gènere humà, 1780, és una expressió típica d'aquesta perspectiva). Si la història té aquest sentit progressiu, és evident que tindrà més valor el que és més "avançat", el que està més a prop del final del procés. Però per a concebre la història com a realització progressiva de la humanitat autèntica, cal que es vegi la història com un procés unitari. Només si existeix la història es pot parlar de progrés.
· el descrèdit de la història
La hipòtesi de Vattimo és que la modernitat deixa d'existir quan -per diverses raons- desapareix la possibilitat de seguir parlant de la història com una entitat unitària (concepció que implicava l'existència d'un centre al voltant del qual es reuneixen i ordenen els esdeveniments: etnocentrisme, eurocentrisme, fora del centre hi ha els pobles primitius, les nacions en vies de desenvolupament...). Ja W. Benjamin a "Tesis sobre la filosofia de la història", 1938, sostenia que la història concebuda com un decurs unitari és una representació del passat construïda pels grups i les classes socials dominants.[recordar el llibre de Chesneaux: ¿Hacemos tabla rasa del pasado?]. La impossibilitat de concebre la història com un decurs unitari dóna lloc a l'ocàs de la modernitat.
No existeix una història única, existeixen imatges del passat proposades des de diferents punts de vista, i és il·lusori suposar que hi ha un punt de vista superior, comprehensiu, capaç d'unificar tots els altres.
La crisi de la idea d'història comporta la crisi de la idea de progrés: si no hi ha un decurs unitari de les vicissituds humanes, no es podrà ni tan sols mantenir que avancen vers una finalitat, que realitzen un pla d'emancipació. I l'ideal d'home que s'havia de realitzar era el de l'home europeu modern.
La crisi actual de la concepció unitària de la història, la crisi de la idea de progrés, no són fruit només de les crítiques teòriques, sinó sobretot de l'eclosió dels pobles àgrafs i dels colonitzats (les nacions índies, les nacions de l'Amaçònia, el despertar dels pobles colonitzats...) que han convertit en problemàtica de fet una història unitària, centralitzada (l'ideal europeu d'humanitat ha esdevingut un ideal més entre altres, no necessàriament pitjor, però no pot pretendre ser l'essència veritable de l'home, de tot home).
(...)
V. Postmodernisme: una racionalitat plural?
Postmodern, concepte multisignificatiu, que es presenta com un moviment polièdric, en el que regeix el gust per les cites, la re-examinació irònica dels estils i formes del passat, és un terme inadequat i, en ell mateix, irònic (al·ludeix, amb el terme post, a una dimensió temporal i, alhora, impugna la historicitat com a successió). El prefix post és el menys adequat per a denominar una experiència que es sostrau a la lògica del que és modern, la de la temporalitat lineal i progressiva.
També el terme post-historicitat manté la mateixa problemàtica: de la mateixa manera que sant Agustí es preguntava "què feia Déu abans de la creació?", i responia que aquesta pregunta no té sentit perquè la història i el temps han estat creats al mateix temps que el món, així mateix ens podríem demanar que pot significar un "després" de la història.
Les interpretacions del postmodern se centren en les visions d'aquesta "posterioritat", entesa com el final del mite:
· del progrés
· de la superació
· del culte a la novetat
· de la ruptura
sobre la que s'ha consumat l'experiència de la modernitat.
Darrera modificació: dissabte, 8 d’octubre 2011, 19:22