El terme post-veritat va ser utilitzar per primera vegada l'any 1992 per Steve Tesich, tot i que aquesta ha existit des de molt abans. Quin és l'exemple més antic de post-veritat que podeu trobar?
Per animar-vos a començar la recerca de l'exemple més antic de post-veritat, en comparteixo un que de moment és el més antic que he aconseguit trobar.
En l'església, la post-veritat ha estat un mitjà recorrent al llarg de la seva història. Un clar exemple és la frase “coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures” que trobem a la bíblia (Joan 8:32), tot i que habitualment la veritat presentada per l'esglèsia no és més que una excusa per tal d'aconseguir altres objectius com ara l'augment de la pròpia influència sobre la població, certa impòrtancia acadèmica, etc.
Naram-Sin (2254 a. C - 2218 a. C.) va ser el quart rei de l'Imperi Acadi, Mesopotámia.
Vegem un exemple:
Aquesta obra d'art es titula: Estela Acadia de Naram-Sin, l'estela pretén representar i commemorar la victòria del rei sobre el poble dels Lullu.
S'aprecia una clara separació espacial i simbòlica entre els humans, que seríen els exercits i el diví, que serien el rei Naram-Sin i els astres (en representació a les divinitats).
El rei és representat majestuosament i sobre el què convergeixen totes les mirades, també té una alçada superior i dirigeix als seus exèrcits en l'atac a la muntanya.
El rei trepitja els cossos dels seus enemics mentre dos lullu, un agenollat intentant arrencar-se una llança clavada en la seva gola i un altre alçant les mans, li imploren misericòrdia. Però el rei dirigeix la seva mirada al cim de la muntanya, cap als déus representats per els astres.
A més, Naramsin apareix amb dos elements de poder: destral, arc i fletxa com a símbols del poder terrenal i una cornucòpia, símbol del poder diví a Mesopotàmia.
A més, victoriosa ascensió del rei-déu ens diu que aquest va a reunir-se amb els seus iguals, els déus.
La post-veritat és evident en aquesta obra artística, ja que exerceix propeganda del rei acadi, exaltint i relatan fets que no van passar. També apel·la a les emocions, a l'admiració, però a l'hora la por que el poble té als déus, per així d'aquesta forma justificar el seu mandat i exalçar la seva figura.
Bones Joel,
Encara que l'antiga gràcia no és tant antiga com Mesopotàmia m'agradari ensenya que la post-veritat tb es trobava a l'anitga gràcia i pobles més antics amb els seus mites i llegendes. Extreient conclusins subjectives d'aquests mites i llegendes promocionant la post-veritat i no extreure conclusions objectives.
Bones Joel,
La teva iniciativa em sembla interessant perquè així ens hem d'informar i buscar per Internet el que tu proposes, que és el que s'hauria de fer amb el que ens diuen, per evitar la postveritat.
La proposta que ha fet l'Oriol és molt encertada i quasi segur que serà la més antiga que es pot trobar. Tot i això jo posaré un exemple més recent.
L'exemple es troba en el segle XVI, en la Guerra de Flandes, quan en l'Apologia de Guillem d'Orange la llegenda negra espanyola (és a dir, una opinió en contra dels espanyols i tot el que fos d'allà) es concreta en un exercici d'informació enverinada i de propaganda, que va tenir tant de ressò entre els flamencs sotmesos sota l'autoritat de Felip II i del Duc d'Alba que fins i tot Montesquieu va acudir a la Apologia per donar forma alguna part de les seves Cartes perses. Aquesta llegenda va seguir fins el segle XVIII quan els il·lustrats encara seguien aquella Apologia.
Finalment, comentar que això seria un clar paral·lelisme amb el que està passant actualment entre Catalunya i Espanya, on un comenta coses sobre l'altre molt greus sense que sigui veritat, però perquè així la gent pensi que qui es troben en aquell territori estan fent quelcom malament i són uns bàrbars.