Esteu d'acord amb el punt de vista de l'amistat de Rochefoucauld?
"Només es l'interès el qui produeix la nostra amistat. No ens donem pas als altres pel bé que els volem fer, sinó pel que volem rebre".
Jo opino que és cert fins a un cert punt. A principis de la relació és veritat perque ens apropem a les persones que més tinguin a oferir per nosaltres, però després, quan coneixes i comprens a aquella persona, si la seva forma de ser et fa sentir a gust en la seva companyia, arriba un punt en que ja no li dones importància a allò que té a oferir-te, si no que què li pots oferir tu perque aquella persona sigui feliç com ha sigut fins llavors.
No del tot. Al principi de la relació tu ja el consideraries un amic? Per què jo no. Jo crec que més aviat seria un conegut i que t'apropes als coneguts per l'interès. Un amic, com tu has dit, el coneixes bé i no et cal apropar-te a ell per cap interés sinó que més aviat, vols estar amb ell per com és.
Trobo que és molt bona reflexió i tractada des d'un punt de vista molt interessant.
Estic d'acord en gairebé tot el que diu menys quan dius que a un conegut (referint-nos a persona que encara no coneixem prou per dir-li amic) sí ens apropem per interés ja que pot ser per moltes altres raons com per exemple felicitar-lo per una acció que t'ha semblat bé o perquè creus que és simpàtic. A la vegada també entenc aquest concepte d'interes perquè almenys jo quan deixo que algú entri a la meva vida és perquè crec que em pot aportar alguna cosa com a la vida.
Exactament per això esmento que a un conegut el vols per un cert interés. Quan decideixes parlar-li i apropar-te a aquesta persona per a ser amiga seva ja és un interès en sí i, si t'ho planteges, també pel que et pugui aportar.
Gràcies per recolsar la meva opinió.
Aquesta cita, per mi, no és del tot certa. Jo crec que l'amistat no es produeix només per l'interès sinó que és el principi d'una confiança a una persona i això no significa que tot hagi de ser confiança. Això sí, sempre en una part de l'amistat, hi ha una petita part d'interès però això pot o no passar en totes les amsistats.
Personalment, crec que si una amistat només és d'interès, no és amistat.
Potser, a vegades, una relació d'amistat comença no0més per l'interès (no estar sol, ens atreu algú, la necessitat...) i després es fa més sincera, oi?
A mi, m'ha passat! :)
L'interès no es pot anular mai (per això cerco el bon rotllo amb rics, poderosos, divertits...) però molt sovint ens fem amics de perosnes que volem bé, i que volem exclusivament "el seu" bé... perquè er¡nriqueixen qui som (sense pagar-nos-ho).
I no oblidem que pots ser amic de persones considerades "inferiors", o servir - com fan a les ONG o en moltes associacions cristianes o religioses en general - sense pretendre res a canvi. Veint en altres, necessitats , una imatge admirable de la dignitat humana o de Déu
Personalment, crec que no és del tot cert. Segurament moltes de les amistats que tenim les hem escollit perquè volem rebre quelcom. Però estic segur que també tenim amistats en les quals només volem ajudar a l'altra persona sense rebre res a canvi.
El que va dir en Rochefoucauld, en bona part crec que és cert, però també crec que ho fem inconscientment.
Depèn de com veiem les coses, perquè si considerem l’amor, el suport, les experiències, etc, com a necessitats que volem i hem de cobrir i aleshores busquem a algú que en les ofereixi, llavors qualsevol amistat té com a base l’interès.
No estic del tot d'acord, ja que algunes persones fan certes coses perquè neix d'ells fer-ho i, ho fan per a què aquella persona se senti bé, sense esperar res a canvi. Sí és cert que hi ha gent que només vol amics per interès, però jo crec que no tots necessàriament fem allò per rebre alguna cosa a canvi, sinó que potser nosaltres ens sentim bé si aquella persona se sent bé també, gràcies a tu.
Per tant, jo crec que si el que busques en aquella persona només és interès, no és cap amistat.
Segons la meva opinió això depèn del carácter de cada persona. És a dir, hi ha persones que busquen en l'amistat un domini sobre els altres, els amics. Busquen ser el cap d'un grup i que la resta obeeixin les seves ordres. Aquesta és una amistat únicament interesada.
En canvi, existeix la humilitat en la nostra societat. Les persones que busquen una amistat en la que puguin ajudar a l'amic sense demanar res a canvi. Una amistat sense pagar res a canvi d'un favor. :)
Hola,
Yo opino que sí, pero depende de lo que la persona quiere recibir.
Hay personas que con hacer amistades buscan simplemente la compañía de alguien y hay otras que buscan otro tipo de beneficio (tener dinero o popularidad).
Un ejemplo (de interés sin mala intención) sería el inicio de un curso nuevo en una escuela, las personas buscaran hacer amistades con otras personas a cambio de no estar solas (o bueno, es lo que yo pienso).
Jo crec que la majoria d'amistats no es busquen, es troben. Pot ser que inicialment no tinguis interès en fer nous amics però que coneguis a una persona i que les experiències i emocions compartides us acabin portant a l'amistat.
No crec que la gent, a l'hora de fer amistats, analitzi a la resta i es pregunti quines qualitats tenen i quines no. Igual que tampoc es pregunten que li pot oferir o aportar aquella persona que ell/ella no tingui.
Tot i això penso que indirectament ens fixem en certes persones i comencem a parlar i quedar amb elles segons el tipus de persona que són. M'explico, potser algunes persones tenim més afinitat en fer-nos amics de gent simpàtica, divertida i extrovertida perquè, inconscientment, aquestes són les qualitats que creiem necessàries en una amistat.
En resum, jo penso que inconscientment ens fixem en aquelles persones que tenen quelcom a oferir-nos tot i que conscientment no ho fem així.
Juraría que no sempre és així. Em resulta molt turbia la idea de que l'amistad es un instrument orientat única i exclusivament a saciar un interés propi. Crec que l'amistat no es redueix a egoïsme. Crec al igual que Aristòtil, que els beneficis que t'aporta l'amistat són la consecuencia, no la causa de la mateixa.
Jo crec que té una mica de raó, però alhora no, pel simple fet que hi ha amistats que no es coneixen per un interès mutu i pel simple fet del perquè sí. En canvi moltes relacions d'amistat hi han començat o són gràcies o per culpa de l'interès.
Des del meu punt de vista jo no estic d'acord amb aquesta afirmació. ja que no sempre és l'interès qui ens controla el nostre cervell, a vegades simplement volem fer el bé per una persona sense rebre res a canvi, tot i que sempre hi han excepcions i moltes vegades també és cert que busquem un interès inconscientment.