Segons el meu punt de vista, la teva afirmació de que qui no te amics, o és orgullós i prepotent, o és un ignorant, xoca molt amb el que dius posteriorment de que l'amic no el fabriques si no que te'l trobes.
Tal i com jo ho veig, tenir una persona amb qui pots compartir moments i emocions, o amb qui pots estar còmode sent com ets, no necessàriament se'l denomina amic, potser difereixes amb mi en aquest sentit però jo tinc una percepció força idíl·lica de l'amistat. Crec que el concepte d'amistat és tansols un concepte. És semblant al món intel·ligible de Plató, mai arribaràs a ell com a tal però el veuràs reflectit en diversos objectes o persones (en el cas de l'amistat), però sempre amb les tares que provoquen que no sigui perfecte o igual al que esperem trobar.
En conclusió, opino que avui dia, s'atribueix molt poc pes a les paraules. La gent diu les coses sense cap mena de sentiment i molts cops aquesta infravaloració dels mots porten a determinar a algú com a amic quan només és un company de classe, o a denominar a algú igualment com a amic quan realment només el consideres una persona més de la teva vida.
Penso que no voler tenir amics és un defecte enorme, perquè, com explica en Del Pozo, inspirat en Plató, busquem en l'altre/a la perfecció ideal, hi expressem el desig de completar-nos a nosaltres mateixos. Qui no té amics o és tan orgullós i prepotent que es creu perfecte, o és tan ignorant que no s'adona del que li manca.