Algunes vegades m'he pregunatat què té d'únic o especial la vida que encara no haguem estat capaços de crear-la, sinó només de manipular-la o de mig "gestionar-la"? Ho sabeu vosaltres?
Seria possible un món futur on la vida fos creada pels humans, sense haver de fer-la sorgir d'altres éssers ja vius? Podríem fabricar vida en un món que encara no existeix? Seria potser "perillós"? Per què?
El primer que m'ha passat pel cap quan he acabat de llegir la pregunta, va ser Frankenstein, la famosa novel·la creada per Mary Shelly, la malvada criatura que va perseguir el seu creador sense descans. Jo també m'he preguntat moltes vegades per què encara no podem crear vida, ja que estem en un moment que la ciència i la tecnologia avança a una velocitat molt ràpida, potser fins i tot fora del nostre control. Però, penso que, abans d'enraonar aquesta pregunta, hauríem de preguntar si podem fer néixer bondat dins de nosaltres, per tal que algun dia "implantar" aquesta qualitat als éssers que crearem. Si no podem fer això, quin sentit té de repetir la història d'en Victor Frankenstein?
A part d'això, realment creu que crear vida és bo? Estic totalment en contra de crear més vides. Amb el que gastem necessitem 4,7 planetes, si la memòria no em falla, i només tenim 1. Així que, no és il·lògic crear més boques per alimentar?
Totalment d'acord, i efectivament ens porta a Frankenstein, si bé la pregunta té un doble sentit, un sentit tècnic (som capaços, al menys potencialment, de "crear" la vida?) i també ètic (podria ser o és bo o "desitjable" fer-ho?).
Sembla que ara som al nivell de manipular-la... però no encara de crear-la. Una situació utòpica, un futur millor encara que llunyà o "irrealitzable" seria el de pensar que amb aquest poder faríem el bé, pe`ro comparteixo amb tu la idea que crear la bondat sembla fins i tot més complex que crear la vida, oi?
Força converses docents aquests dies han tractat d'aquest futur desitjable. Avui dia el cinema ens fa pensar (mira el tràiler que poso a la dreta). Un interessant experiència fílmica és a pel·lícules com La Isla, o Gattaca, o altres, amb diferents nivells...
Oi que fan pensar?
En aquesta magnífica novel·la (hi ha una molt bona traducció al català de Quim Monzó) Frankenstein no és malvat, és desgraciat. El seu "creador" ha volgut substituir Déu en la tasca de fer sorgir la vida del no-res.
La idea de "implantar" la bondat en un ésser "creat" o tot simplement en qualsevol persona és un tema recurrent en qualsevol utopia.
Ja en famós capítol IX de El Qujote, Cervantes dibuixa una societat societat sense guerres, sense haver de treballar, en pau.
http://elhidalgodonquixote.blogspot.com.es/2011/03/discurso-de-la-edad-de-oro-cap-xi.html
Jo crec que crear vida seria perillós perquè de seguida s'involucrarien interessos d'alguna mena: polítics, econòmics, fer experiments amb éssers que realment estan vius i senten el dolor... Perquè d'això n'estic segura: que acabaríem creant vida per fer proves. I potser encara separaríem la vida "natural" de la creada en un laboratori.
La ciència és meravellosa, però cal posar un límit. On quedaria el límit de l'ètica si ens poséssim a crear vida del no-res? En quins casos construiríem les noves vides artificials? No cauríem pas al parany de començar a seleccionar els individus més perfectes i menysprear als que creiem que tenen algun defecte?
Com has dit, la vida és massa especial i meravellosa per jugar-hi en un laboratori. Crec que cal una responsabilitat i una generositat que nosaltres no seríem mai capaços d'assumir.
Una altra pregunta em ve al cap a partir d'això: com pretenem crear vida si mai hem tingut cap escrúpol en destruir-la o en menysprear-la? Si tan estimem la vida, crec que hauríem d'aprendre a conservar-la primer en tots els casos, independentment de la situació.
Efectivament.. Tal com pensen els epicuris, hem de saber calcular les nostres accions (cosa que poques vegades fem), veure quins avantatges comporta crear vida del no-res i si aquests compensen els contres perquè, lògicament, també en tenen. De totes maneres, tant si es fossim capaços de crear vida o no, sempre hi hauran debats perquè som diferents... mai tothom estarà d'acord amb un idea.. llavors la utopia és tal com es defineix: un somni irrealitzable?
Estic d'acord amb la Laura. Jo també crec que la ciència por arribar a ser maravellosa, però hi ha d'haver-hi un límit i que segurament acabariem intentant fer éssers "perfectes" i menyspreant els altres.
De fet, avui en dia "manipulem i gestionem" la vida per millorar-la: fem síndries sense llavors, vaques que puguin fabricar llet amb substàncies beneficioses pels humans...
No obstant, el fet de crear vida no significa obligatòriament crear humans, éssers amb "paraula" i "raó".
Com ha dit en Xavier a la pregunta inicial, no només sóm capaços de crear vida, sinó que també sóm capaços de manipular-la al nostre gust.
En el curs anterior vam veure la pel·lícula Gattaca on mostraven els resultats dels "naixements modificats". Poca gent neixia de la manera convencional, és a dir, com un humà amb defectes sinó que els milloraven genèticament per obtenir el millor embrió possible de cada fecundació.
Aquest fet ens pot fer reflexionar sobre les capacitats de la ciència actualment. És possible que en un futur, no massa llunyà, s'utilitzin aquests recursos? Esdevindria una millora o artificialitzaria el nostre progrés? Podríem crear súper homes (en el sentit d'éssers humans immunes a les malalties i amb altes capacitats físiques i intel·lectuals). Què en penseu?
En un llibre d'introducció a l'ecologia, de Josep Peñuelas, definien la vida (si la memòria no em falla) com "una malaltia de transmissió sexual amb moltes possibilitats de contagi i un 100% de mortalitat". Probablement no és la millor definició, però resulta complicat explicar quelcom que no entenem completament. Certament la novel·la de Mary Shelley, sigui un dels primers recursos que ens venen al cap com a acte de creació, però com bé ha puntualitzat en Pau sobre la condemna, justificada des del punt de vista del creador i el seu entorn, de la Kaixin Lin, el monstre és un estrany en un lloc que no està preparat per a acollir un esdeveniment com és la seva revitalització.
La vida és quelcom que encara se'ns escapa entre el dits. Hem fet grans avenços a l'hora d'apedaçar cossos, corregir problemes, millorar (aparentment) les condicions de permanència en aquest estat de "vida" però tot just comencem a entendre com es regula a nivell molecular.
Els avenços en els camps de la genètica ens estan obrint portes cap a possibilitats que s'han plantejat en novel·les o pel·lícules, tècniques que han ratllat el terror més terrible ,els experiments d'un doctor Mengele a "Los niños del Brasil" o encreuaments més irreals com els que planteja H.G. Wells a "L'illa del Doctor Moreau".
Ja sé que jugo amb avantatge però, plantegem-nos què és la vida...
tenir un cos animat que respon a un sistema de idees, nocions i pensaments que podriem anomenar ànima? O simplement anar fent fins que ens quedem sense piles o sense màquina?
Una màquina com Skynet (avuí feien "Terminator:Salvation") amb capacitat de pensar està viva?
L'altre dia amb en Xavier Serra parlavem de la sèrie "Black mirror". Al primer capítol de la segona temporada es planteja una situació en què us podeu preguntar si una màquina com pregunta en Xavier està viva :D
Si teniu ganes i us cau a les mans, podeu llegir "R.U.R" de Karel Capek
Nanit!!
Bé, aquesta resposta fa preguntar-me encara més coses.. "La ciencia llega hasta donde llega la ciencia y luego interviene Dios, luego Dios" (The Notebook)?
Penso que és increïble que tinguem la capacitat de generar vida, en podríem dir crear? Tot i que ja sé, que no és en el sentit en el que es planteja en aquest fòrum.
Bé, podem generar vida i tenim vida. Però com planteja la Laura fem mal ús de la vida que tenim i no la sabem aprofitar, ni li donem el valor que té.
Això, em fa pensar, que no cal que ens plantegem una expectativa tan gran. Per mi, la utopia no seria tant el fet de poder crear vida.
La utopia és en realitat, des de la meva manera de veure-ho, que els humans siguem capaços de viure aquesta vida des del bé, des de la honestedat, des del que és correcte i des del voler millorar. És a dir, des de ser una persona íntegra, que no es deixi corrompre, ni actuï únicament en benefici propi.
La utopia seria ser capaços de saber tenir cura d’aquesta vida, la nostra i la dels altres, donar-li la vàlua que té, mantenir-la i sobretot respectar-la i valorar-la. D’aquesta manera no hi hauria matances, ni guerres. Les persones vetllarien pel bé comú, no hi hauria aquests grans desequilibris actuals.
Seria una vida amb qualitat per a tothom.
No us sembla?
Personalment, sobre la primera pregunta que fa referència a gestionar o manipular la vida, realment creieu que tot i no poder crear-la, la estem gestionant o manipulant bé? Primer de tot abans de poder crear vida, hauriem de veure i reflexionar sobre si el que fem ho estem fent bé o malament. Sobre fabricar un món que encara no existeix, crec que en un futur s'acabarà portant a terme, tot té inconvenients i perills, però la majoria de les coses, si no les provem i ens arrisquem, no ho podrem arribar a saber mai.
Estic d'acord amb en Pere, abans de crear vida hauríem de meditar sobre si el que estem fent amb les nostres és correcte o no. Perquè crear més vida sinó som capaços de mantenir les nostres ? Actualment molts països estan en guerra, i molts d'ells per causes econòmiques. Si aconseguíssim crear vida mitjançant la tecnologia no creieu que les grans potències es barallarien per ser els únics en tenir aquesta tecnologia? Personalment crec que això esdevindria més conflictes, que vol dir que estaríem acabant amb la vida natural, per aconseguir-ne una d'artificial.
En referència a això que argumenteu vosaltres, Pere i Gerard en aquestes darreres intervencions, com altres en algunes d'anteriors, de què el pas previ a crear més vida, seria solucionar primer la que tenim.
Si no ho he entès malament: crec que aquesta seria una bona síntesi. Ara bé, jo em plantejo... i si la creació d'aquesta nova vida, prenent el mitjà que està més a l'ordre del dia i que també comentàveu, de la tecnologia, pogués esdevenir un recurs o una eina d'ajut o fins i tot de possible solució a aquests problemes?
En el primer apunt, la Kaixin ens deia, molt encertadament pel que fa referència a la meva opinió, que per cobrir totes les despeses que abastem els humans requeriríem quasi cinc mons. Jo em plantejo: i si la creació de vida de la qual debatem, fos una solució o si més no, un possible recurs de millorar en algun d'aquests aspectes?
El que dic és que, de la mateixa manera que la mecanització de molts processos que anteriorment es feien de manera manual han col·laborat a l'avenç de la indústria i a augmentar-ne el rendiment de forma substancial, poder hauríem d'adoptar aquesta perspectiva diferent de què la vida que nosaltres creem, pugui esdevenir una eina que millori la qualitat de la nostra pròpia vida i resultar una possible solució, com comentava, de coses que poder, nosaltres no hem estat capaços de resoldre.
Penso que és ben interessant el debat que esteu comentant. L'eterna qüetsió està entre la tècnica i l'ètica.
Ja Aristòtil distingia una ciència productiva (enginyeria, en diríem ara... a tots els nivells: organització) d'una altra pràxica o ètica.
L'ètica no s'ha de limitar a prohibir, sinó que ha de dirigir, orientar prudencialment,el nostre comportament, també l'etica. L'energia nuclear es pot fer servir amb finalitats diferents... On rau la justa utilització?
No sé si heu vist aquesta pel·li recent, Transcendence: també tracta de tot això!
Una curiositat!
Us havieu plantejat mai quan havia començat aquesta polèmica? Apart de les arrels, no sé si dir-ne mitològiques, dels golems de la tradició jueva, no va ser fins al segle dinou que es construeixen ginys de càlcul mecànics com la màquina de Babbage, tot ique hi ha la misteriosíssim mecanisme d'Anticitera.
Però anem al gra. Una de les noveles utòpiques del segle dinou "Erewhon" de Sammuel Buttle, on un personatge que arriba a Nova Zelanda marxa a buscar un territori per establir-se i troba aquesta particular societat amb un funcionament ,com a mínim, estrany per a la nostra forma de veure les coses. En aquesta societat les màquines estan prohibides i de fet aquesta idea es basa en un llibre de les màquines que són tres articles on aquest senyor ja planteja la possibilitat de la construcció i evolució de les màquines pensants... i de fet aquesta idea esdevé la llavor que en l'univers de "Duna" de Frank Herbert va conduir a la Jihad Buttleriana que elimina i prohibeix totes les màquines pensants.
Si us agrada la ciència ficció se us està girant feina per a l'estiu :D
Responent al tema del consum de recursos ens podem plantejar dos futurs probables, no necessàriament possibles, que podrien marcar dos opcions extremes, per una banda tenim un futur tipus Wall-e, continuar en la línia en què estem amb el sistema que ens "governa" ara i que ens abocaria a una situació pre-Wall_e, com la de la peli "Interstellar", o una segona opció que és la del reciclatge tipus "Soilent green" i no vull destripar l'argument. La novel·la de Harry Harrison, val molt la pena per què aprofundeix una mica més en la situació social i ecològica d'aquest futur...
S'ha d'educar en un consum responsable però amb la vista posada en una renovació radical (d'arribar fins a l'arrel) profunda de molts conceptes i maneres d'actuar que ens té captivats per la comoditat i facilitat de fer les coses sense pensar en el cost que això suposa.
En l'univers Marvel, hi ha un superheroi, Longshot, que prové d'una realitat alternativa i que és un esser superafortunat que modifica les probabilitats a favor seu fins i tot de forma conscient. Tot i així no gosa abusar per què té la sensació que el seu benefici sempre perjudicarà a algú de forma desastrosa.
Cada vegada més ens n'adonem que aquesta fita llargament perseguida per l'home des dels seus inicis com és la creació de vida del no res, és més a prop de materialitzar-se. No és nou però, que hi han hagut molts intents d'imitar a Déu al llarg de la història intentant l'home de ser també creador. Personalment crec que és qüestió de temps que es pugui "fabricar" vida, ja que els ultims avenços científics hi són molt a prop, i potser arribarà un dia on no sabrem diferenciar entre vida natural o artificial. En quant a si axò serà perillòs o no, depèn de la rellevància i privilegis que els humans donem a les màquines.
Aquest tema hauria de preocupar més a la societat del que ho fa, ja que pensar que es pot arribar a un punt o no es sàpiga realment què és natural i què artificial pot afectar d'una manera negativa a la mateixa societat. En els darrers anys l'home té com a cim, entre molts altres, arribar a imitar la creació humana, fabricant objectes capaços d'imitar vida, així doncs creant una aparença de vida on no n'hi ha. Si aquest tipus de màquines es continuen desenvolupant i perfeccionant, arribarem a un punt o definitivament es crearà vida. Una altra cosa que ens hauríem de plantejar abans d'arribar a aquest punt és si al crear vida, serem capaços de controlar-la, ja que si els humans no tinguessin control absolut sobre la seva pròpia creació, podria suposar la independència d'aquestes màquines, i per tant, una possible causa de la fi de la humanitat.
Per acabar deixaré una altra pregunta en el fòrum; Estarà capacitada la humanitat per controlar aquesta vida artificial?
Tenint en compte la trajectòria que porta l'ésser humà no seria extrany que en un temps raonable sigui possible la creació de vida artificial, però pel bé de tots, aquests robots haurien de seguir les tres lleis de la robòtica d'Isaac Asimov que són les següents:
Aquest tema que introdueixes sempre m'ha interessat molt. Sempre he pensat sobre que pasaria si les maquines tinguesin consciencia propia , Ja que els robots actuals ja tenen una inteligencia artificial i només els faltaria una conciencia, faltarien sentiments, actes reflexos, coses que son només son posibles per els humans.
El primer que he imaginat per que aixo sigui posible es connectar un cervell humà a una màquina, que seria una opciò semblant a la de Frankenstein com ja han esmentat. A més opino que si arribesin a crear un robot amb "vida" ( Que la expressió vida es la clau per parlar d'aquest tema) seria com el que ha descrit l'arnau, hauria de seguir les normes ja proposades.
finalment vull explicar perqué es important el concepte vida quan parlem sobre maquines, ja que el concepte vida que nosaltres coneixem estar relacionat amb els éssers viu. Per tant opino que si un robot aconseguis realment una inteligencia i sentiments com els humans no podriem considerar-la com una maquina amb vida sino una maquina que imita un ser viu pero no ho és.