Einstein ens diu que la voluntat és capaç de moure i activar molt més que qualsevol tipus d'energia. Penso, que és ben veritat.
Si volem un món millor i diferent a l'actual, el motor que ens hauria de fer moure és la voluntat de fer el bé.
Però, que tothom tingui la voluntat de fer el bé, és una utopia?
Lamento dir que no, ja que la concepció del bé és diferent per a cada persona, i el que pot ser bo per un pot no ser-ho per un altre.
Posaré un exemple deixant anar una mica la meva vena gamer : Hi ha un videojoc on l'enemic que has de vèncer ha conquerit tot un regne. Però no ho ha fet simplement per obtenir poder, sino per salvar el seu poble. Ell és el cap d'un clan format només per dones que viuen al desert, ja que van ser desterrades. Allà escasseja l'aigua i l'aliment, per tant, conquereix el regne per a aconseguir un futur millor pel seu poble, és a dir, una utopia.
Tot i així, encara que els seus motius siguin bons, fa viure en l'obscuritat i temor a la resta de gent. La seva perpectiva de bé, és la contraria a la de l'heroi, però realment, qui dels dos és el veritable heroi? El que condemna al regne o el que condemna al poble del desert?
Tal com jo ho veig, el que planteges, Judit, és el bé individual o d'un grup reduit de persones. La meva pregunta es refereix a una voluntat de fer el bé a nivell col·lectiu.
Si tothom té la voluntat de fer el bé, tothom, aleshores, en una societat així no hi cap ni el mal, ni els enemics. La situació del joc que ens comentes no es podria donar, ja que si tots, absolutament tots tenen la voluntat de fer el bé, no hi hauria rivals i regnaria la pau i la cordialitat a tot arreu. Tots buscarien el bé i ningú es plantejaria cap acció que perjudiqués a un altre.
En aquest sentit, volia saber si veieu aquesta possibilitat com una utopia.
Jo penso que el bé es concep diferent segons la persona, fins i tot si el que es busca és el bé comú. No hi ha cap manera per més bona intenció que tingui tothom de fer quelcom correcte, és molt difícil que s'assoleixi el bé ja que sempre hi haurà algú al qui la proposta/ reforma li repercuteixi de forma dolenta.
Us felicito pel plantejament: fer el bé a algú és potser fer el mal a un altre? (quina por dels "il·luminats" o dels "fanàtics fonamentalistes"...).
Quan alguns filòsofs parlen del bé comú, a vegades, semblen parlar "del bé de la majoria", però i si el bé comú fos "no impedir que les persones puguin realitzar els seus objectius"?
He pensat molt sovint que no podem obligar ningú a ser feliç, ni molt menys a ser-ho "segons el nostre parer, religió o opinió", però... ¿oi que hi ha coses que impedeixen que algú arribi a trobar la felicitat? (per exemple, discriminacions, violencia, ignorància,...).
Una utopia seria que a la comunitat on vivim res fes mal a d'altres... encara que això supusés prohibir...: pornografia, drogues, malversació de diner públic... (el benefici aquí és privat i el mal és epidèmic). Potser no hi estareu d'acord i em direu que cal tenir la llibertat d'instrumentalitzar el negoci del sexe, consumir drogues psicoactives o beneficir-se del que "passa per les meves mans"... però no ho comparteixo.
A estones perdudes estic llegint, el llibre "Ender el Xenocida" (vindria a ser el tercer després del de la peli). En el primer llibre, peli, h
i ha una lluita per la supervivència de l'espècie humana enfrontats a una espècie alienígena, similars a insectes molt superiors a nosaltres tecnològicament, però acaben derrotats i exterminats completament (o això sembla). En els llibres, el protagonista, Ender, un adolescent de 14 o 15 anys, es veu estigmatitzat com un exterminador, i té molts remordiments per què descobreix que l'altra raça actuava sense ser conscient del perjudici que estaven fent. La història paga la pena per què els personatges van madurant i agafant profunditat i en el llibre que estic ara es troben amb una tercera raça que tenen un cicle biològic molt particular i que pot tenir relació amb un virus que podria exterminar totes les formes de vida de l'univers si s'escampa (i fins aquí he arribat)
I arribem a la pregunta, quan el bé d'algú implica inevitablement el mal, o simplement el sacrifici, d'algú altre quina opció resulta lícita?
Crec que és una pregunta complicada de respondre. El concepte bé és molt relatiu, per exemple pot ser que el que per tu és el bé interfereixi en la vida d'un altre causant-li dolor. Per tant, hauries fet el bé? Qui pot jutjar-ho? Crec que com tu has dit ens hauríem de fixar en el bé de la majoria i prescindir de la minoria. Tot i així, seria una tasca complexa diferenciar qui fa el bé i qui no...
Podria ser una Utopia que tothom fes el millor pels altres? Vull dir, que féssin el bé tenint en compte els altres i ignorant els desitjos d'un mateix.
Jo no crec que el fet que tothom vulgui fer el bé sigui una utopia. Perquè, com tu dius, la voluntat és el motor més gran que hi ha. Només cal que ens decidim a fer el bé.
Tampoc penso que el bé sigui tan relatiu, una altra cosa és que les persones no el vulguin veure perquè això significaria que han de deixar de fer el que fan.
Tothom, dins el seu cor, sap que enganyar no està bé, ni estafar, ni robar ni matar. Ara bé, que algú s'ho passi bé fent patir la resta o que es vulgui enriquir a costa dels altres... això ja és una altra cosa!
Jo crec que hi ha unes lleis interiors, que tothom porta a dins. Aquests lleis ens manen a l'amor, a la comprensió, a la pau... Si no, només cal mirar els nens. Una altra cosa és la corrupció a què estem sotmesos molt sovint a la societat. Ara bé, és decisió nostra acceptar-la i fer-la part nostra. Ningú t'obligarà a fer-te insensible a les necessitats dels altres, a creure't superior o a agafar el que no és teu.
Dir que el bé és totalment relatiu, em sona una mica a excusa per seguir fent el que volem, només per satisfer-nos a nosaltres mateixos i no passar comptes. Tanmateix, la nostra consciència, en algun moment, ens recordarà tots els nostres actes. Una prova d'això és la pau interior que sentim després d'haver fet alguna bona acció.
El bé i el mal existeixen, i les fronteres entre ells estan molt ben definides.
Jo sí crec que és una utopia que tothom tingui la voluntat de fer el bé. Estic d'acord amb tu Laura quan dius que en el fons sabem que enganyar no està bé, ni estafar, ni robar ni matar, però és cert també que hi ha persones que no comparteixen aquest pensament: quants psicòpates hi ha hagut en la història que han assassinat a moltíssimes persones? A més a més, en fer-ho sentien plaer o pensaven que ho feien per "causes justificables". Relament si li preguntem a un dictador què és el bé per ell, obtindrem la mateixa resposta per part dels ciutadants? No serà diferent la resposta?
D'altra banda, si ens centrem en casos no tan extrems, com per exemple una persona que roba, aquesta pot pensar que el fet de robar no és correcte, però potser ho acaba fent perquè el seu afany de tenir més és més poderós.
Jo veritablement crec que ningú s'escapa del reconeixement del bé. Algú que robi, encara que ho faci per necessitat, sap que no està bé. El dictador prefereix manar i explotar els altres, abans de reconèixer que el poder despòtic està malament. Tot això es fa per interès propi. Pot ser que hi hagi persones que no reconeixen que el que fan està malament, simplement per la comoditat de no deixar de fer allò que més els que convé o que més els agrada.
Un psicòpata pot sentir plaer en matar, però en el fons sap que no està bé. Actua fredament, però jo crec que és capaç de distingir el bé del mal. En tot moment, els psicòpates tenen intenció de fer mal. A més, ningú neix psicòpata, es crea. Pel seu entorn, per les influències de l'exterior... coses que opaquen les lleis interiors (amor, pau, solidaritat...) que jo crec que existeixen. Aquestes lleis, encara que quedin enfosquides, segueixen existint. Això explica els penediments de tants assassins al final de les seves vides al llarg de la història. Quan veuen que se'n van d'aquest món, ja no poden gaudir més fent mal, s'esborra l'opacament d'aquestes lleis interiors i, llavors, ve el penediment.
Si realment volguéssim podríem decidir-nos tots a fer el bé i només el bé.
Jo crec que si tothom penses en el bé comú podríem arribar a la utopia però com que això actualment no passa a causa de la manera de ser de cadascú doncs és difícil poder arribar a la utopia encara que podria afirmar que la manca de actuar per un bé comú deriva de l'egoisme o altres..